Del Cap a l'ànima (novel·la).
Espere que us agrade
Ací el primer capítol, perquè en feu un tast
1
Elies. Les
herències
Vaig encetar una cursa interminable fugint dels
esdeveniments ocorreguts. De ben cert sabia que la fugida era a cap lloc, no
podia escapar de res ni de ningú. Cap forma de fugida és vàlida si no saps de
què fuges i sobretot si no saps on vols anar. Estava ben lligat de per vida —de
nou— a la mort. N'havia heretat els seus camins. Herències? Qui les vol com
aquelles? La meua estimada Laia havia mort, l'havien mort. Desgraciats
assassins carnissers. Maleïts sigueu per sempre! Maleïda tragèdia de la dissort
que percaçà la mort equivocant-se de víctima. El mort havia de ser jo, però ací
roman. Em podriré per dins, cremareu els meus ossos i encara eixirà un alè
putrefacte de les meues despulles que no us deixarà respirar. En aquests moments
devia estar estirat boca amunt, amb les cames penjant al Barranc del Garbinet,
amb la pell plena de bròmides i amb un filet de sang brollant-me per la boca
mig oberta en forma de ganyota, amb els ulls encara esbatanats mirant el cel
calm i brillant de la matinada d'aquell vint-i-quatre de juny. I amb un regal,
una bala allotjada entre el fetge i el pulmó.
Així és com van trobar-la, la meua secreta
escriptora, la meua estimada amant. L'endemà els periòdics duien en les pàgines
de successos una minsa notícia, vint línies sobre aquell horrible assassinat,
il·lustrada amb una foto de cinc per cinc i un titular cridaner que reflectia
una idea orientativa d'aquell sòrdid lloc que solien freqüentar els qui volien
deixar de viure: El Barranc del Garbinet
de nou ple de sang! Una víctima més d'aquesta societat que ha decidit donar
l'ànima a les podrides aigües del Barranc del Garbinet. Havia de ser en el
rierol més immund d'aquesta inhabitable ciutat. Allà devia estar jo ara estès
boca amunt, o millor, bocaterrosa, sense poder mirar sinó els cucs i tota mena
de feram envoltant-me delerosos de començar el festí.
Sovint tendia a qüestionar-me que algú poguera
viure sense esquemes conceptuals, sense propòsits ni objectius, però ara pense
que som éssers miserables que no podem prendre consciència de la majoria de les
coses que ens passen ni de les categories de la vida. Persones amb una desídia
apresa de l'entorn vital en què ens movem per tendències d'anorreament,
indeterminació i pèrdua d'apriorismes. Gran part del que havia viscut els
últims anys ho podia identificar amb aquesta manera d'actuar i ara que semblava
que les coses podien canviar, que per sort havia trobat sentit a la vida, la
dissort em tornava a col·locar en el lloc exacte per entendre que la meua insignificança
era una gosadia si pretenia escapar d'aquell absurd. Si Laia havia aconseguit
que em retrobara a mi mateix, algú altre s'obstinava a fer-me saber que jo
acabaria sent un calc del que fou el seu tràgic destí.
